TEMPS MOGUTS

En aquest apartat trobarà tots els articles d'opinió escrits pel nostre soci-director, Antoni Fernández Teixidó.

REDUIR LA JORNADA LABORAL?

Un dels pactes rellevants per configurar el govern entre el PSOE i Sumar era el compromís per reduir substancialment la jornada laboral en el primer tram d'aquesta legislatura. La ministra Díaz ha fet d'aquest propòsit un element cabdal de la seva actuació política i de l'heterogènia coalició de partits que representa.

Dia sí, dia també, la vicepresidenta del Govern gesticula sobre la inajornable necessitat d'un pacte amb els agents socials per escurçar la durada de la jornada de treball. Els sindicats UGT i CCOO pressionen en la mateixa direcció, però, fins al dia d'avui, la CEOE, Foment i la resta de patronals s'han oposat a la mesura malgrat que en cap cas s'han negat a parlar-ne.

Tot això és sabut, però les conseqüències negatives d'aquesta iniciativa política ho són menys. El Govern aspira a repartir el treball existent. Sembla que constati, explícitament, les notables dificultats amb les quals avui es troben les empreses per generar ocupació i hem d'assumir, emfàticament, que la reducció de jornada sense un ajust proporcional dels salaris fa impossible aquell designi. Més encara, una reforma de la jornada laboral que no tingui en compte l'estructura del teixit empresarial del país és, per a dir-ho pietosament, foc d'encenalls. En unes altres paraules, una mesura universal que afecti de manera semblant al conjunt de les unitats productives del país sense distincions, és un disbarat.

No hauríem d'oblidar que més del 99% de les empreses espanyoles són pimes o micropimes i l'increment dels costos laborals produïts per la pretesa reducció té conseqüències directes respecte de la productivitat i l'inevitable encariment dels preus.

Sostenen alguns benintencionats economistes que la reducció de la jornada comporta la creació d'ocupació. És una afirmació, en el millor dels casos,  epifenomènica. Ras i curt, no és certa i tenim prou evidència empírica dels estralls que en el manteniment de l'ocupació, la  reducció de la jornada de treball causa. Les successives mesures les quals han anat fent front diversos països europeus en aquests darrers anys demostren que la iniciativa que el Govern defensa a capa i espasa és un mer artefacte ideològic. Ideologia pròpia de les esquerres que fan cas omís de l'anàlisi econòmica i social entesa correctament.

Desconec si les amenaces de la ministra Díaz tindran efecte o no, recomanaria que els empresaris mantinguin ferma la seva negativa i que s'imposi el criteri de què la reducció de jornada no pot tenir mai caràcter universal i en tot cas, ha de ser pactada en els diversos convenis entre les empreses i els treballadors. Ens estalviaríem així un nou torpede contra l'ocupació i el sorgiment de noves empreses.

                                                                                              10 de desembre de 2024

SUCCESSIONS, UN IMPOST INJUST

Des de fa anys, sostinc personalment i professionalment, una oposició total a l'impost de successions. He explicat a bastament en el Parlament, en variades tribunes i en dotzenes de trobades, la naturalesa injusta d'un impost que grava dues vegades els contribuents. I, alhora, aconsegueix una mena d'espoli dels patrimonis personals de tots els ciutadans, que han treballat anys i panys, per tal de llegar els seus hereus el fruit del seu esforç. Per cert, una molt noble aspiració, ben humana.

Hisenda ens informa, presumint, que la recaptació per successions a Catalunya, ha crescut un 13,5% durant els nou primers mesos del present exercici. Això voldria dir un 5,7% per sobre de l'any anterior i 103,5 milions més que en el mateix període del 2023, totalitzant una xifra de 870 milions.

L'Agència Tributària explica que aquest increment és producte de dos factors: l'èxit de la lluita contra el frau i la millora de gestió en el cobrament de les quotes endarrerides. Deu ser veritat, però el que per a mi resulta especialment rellevant és que Catalunya és una de les comunitats amb els tipus més alts de tributació per aquest impost. Dit en altres paraules, totes aquelles expectatives centrades, ja fa uns anys, en la desaparició formal i real de l'impost de successions i el de donacions han esdevingut aspiracions frustrades, empitjorant els tipus de gravamen en el transcurs dels anys amb els darrers Governs.

Aquest increment de recaptació per l'impost de successions durant el 2023, va acompanyat de la constatació del creixement dels tributs que els catalans paguem per gaudir del nostre patrimoni. Concretament, un 6% més l'any passat per l’impost de patrimoni i un 9% més del recaptat per la tributació de les transmissions patrimonials.

Sentirem repetir als nostres governants, els d'allà i els d'aquí que, per cert, són els mateixos, que la pressió fiscal a Espanya i a Catalunya és encara inferior a la mitjana europea, però ens amagaran una vegada més els governants d'aquí i d'allà, que l'esforç fiscal mitjà que realitza el contribuent a Catalunya i Espanya és notablement superior al realitzat per la mitjana dels europeus. Aquesta és, amigues i amics, la dada decisiva permanentment escamotejada.

Podríem conformar-nos. Semblaria que ho fem gustosos, però certament no veig la necessitat que els contribuents catalans paguem més que la resta de conciutadans i que, a més, els hi riem les gràcies.

                                                                                              8 de novembre de 2024

EL PLA FISCAL DEL GOVERN

El govern socialista ha remès a la Comissió Europea el seu "Pla Fiscal i Estructural a Mitjà Termini 2025-2028", amb la pretensió de produir un ajust sever de l'economia espanyola i assolir les noves regles fiscals europees.

El Pla preveu un creixement mitjà anual de la despesa d'un 3% i planifica que quan el 2031 s'acabi definitivament, el procés d'ajust del dèficit públic arribi al 0,8% del PIB i el deute públic s'atansi a un 90% del PIB. Es persegueix reduir  la despesa, incrementar els impostos i confiant en el creixement, això sí progressivament alentit de l'economia,  tractar de reconduir les variables més problemàtiques  via un modest però sostingut creixement econòmic.

Pontifica el Govern una vegada més, de quan lluny està la pressió fiscal espanyola en relació  a la mitjana europea i fent cas omís de l'esforç fiscal realitzat pels contribuents espanyols - n'hem  parlat aquí  sovint -   s'incrementen els impostos a les rendes i patrimonis més alts i els grans grups econòmics. El Govern fa veure   que ignora l'impacte absolutament negatiu que la pujada  de la pressió fiscal té en la bona marxa de l'activat econòmica.

Hem explicat en aquesta tribuna reiteradament, que l'alça sistemàtica d'impostos i la negativa a deflactar  l'impost de la renda  té efectes francament nocius pel creixement sa de l'economia, l'estalvi i el consum privat.

El Govern socialista fa creure, com és habitual, que endega un gran Pla de Reformes, però  quan s'analitza en detall el Pla, es constata que a banda de la transició ecològica, la resta de mesures, més enllà dels gravàmens a les companyies energètiques, serveix poc per a impulsar el dia a dia econòmic del país.

Un cop més resta clar i meridià l'afany regulador excessiu recentment criticat per l'Empresa Familiar i altres sectors de pes.

Tampoc em sorprèn, a hores d'ara, que la inconsistència del Pla fiscal i estructural no generi rebuig en el si de la Comissió Europea, doncs semblaria aconsellable que aquesta s'oposés amb  més voluntat i fermesa al creixement imparable de la intervenció de l'estat, en el dia a dia del quefer econòmic. Hauria de constatar i no ho fa,  que més enllà del turisme, les inversions per projectes empresarials d'autèntica volada, troben massa dificultats per recalar en el teixit productiu espanyol, llastant així el nostre potencial. Aquest és objectivament gran, però la contumaç política intervencionista i confiscadora de l'administració en mans de l'actual Govern ho fa extraordinàriament  més difícil.

                                                                                               24 d'octubre de 2024

L'ESTATISME ASFIXIANT

És un fet indiscutible, abastament demostrat, que el pes de l'estat en totes les economies del planeta ha crescut notablement. Fins i tot, en els períodes més políticament bel·ligerants respecte al paper de l'Administració en l'economia, aquesta tendència ha estat incommovible.

Es podria pensar que amb una ferma voluntat liberalitzadora hauríem limitat el caràcter omnipresent de l'estatisme a la vida pública, però no és així. La decisió d'interferir, controlar, ordenar, regular i condicionar la vida dels ciutadans, en nom de la justícia social, ha estat dramàticament irrenunciable.

A Espanya en general i a Catalunya en particular, som víctimes d'una constant passió reguladora i una embogida  vocació per pujar tota mena d'impostos a tothom. Els governants insisteixen que, al cap i a la fi, ho fan pel nostre bé. Però l'asfíxia resultant és insuportable i la llibertat d'empreses i particulars minva dia a dia.

Tenim mil exemples que il·lustren el deteriorament econòmic i social del clima empresarial al nostre país. Socialistes i esquerranistes  lliuren una batalla despietada contra les llibertats en general i la llibertat econòmica en singular. Els darrers debats parlamentaris, respecte al salari mínim interprofessional, els convenis i reforma laboral, la reducció de la jornada de treball, les constants modificacions de la legislació en tots els seus àmbits, apunten en una sola direcció, la intervenció. Sempre més intervenció. Un BOE farcit de lleis i reglaments  que encarcaren la nostra vida econòmica i ofeguen les empreses grans i petites.

Em dol constatar, tanmateix, que la resistència civil al paper depredador de l'Administració és més aviat escassa i desorganitzada. És com si s'acceptés tàcitament que els bons serveis, als que tenim dret els ciutadans, només milloraran si els impostos pugen i pugen. Acceptem resignats el nivell de la imposició, l'excessiva pressió fiscal i l'aclaparador esforç fiscal. Podria semblar que per a molts, la llibertat de cada dia, no té res a veure amb aquests abusos.  

Sabem des de fa molt de temps que sense llibertat econòmica no pot existir la llibertat política. Si els ciutadans no ens oposem decididament a l'ètica estatista dels que ens governen, les bases de sotmetiment acrític a l'Administració, estan posades. Un penós camí de servitud ens espera.

Defensar la llibertat d'empresa, oposar-se a la intervenció estatal abassegadora, denunciar el permanent espoli fiscal i vetllar pels interessos de tots, esdevé l'única actitud honorable que ens pot fer lliures.

                                                                                               18 de juliol de 2024

HARMONITZAR PER ESPRÉMER AL CONTRIBUENT

Entre els objectius més repetits del Govern d'esquerres figuren la justícia fiscal, la justícia social i un generós estat del benestar. Reiteradament, els dirigents esquerranistes  sostenen una campanya política entorn d'aquests mots que no té mai  aturador. Pretenen conrear la base social que, sostingudament, els hi dóna suport incondicional i que sovint representa un terç del vot emès.

Per aquest designi cal explicar-se les resolucions debatudes en el darrer Consell de Ministres. En concret, l'harmonització dels tributs vinculats a la inversió patrimonial. A saber, l'increment dels Impostos de Patrimoni,  Successions i Donacions.

Per què una altra vegada l'harmonització? Obeeix a dues finalitats ben clares, l'increment de la recaptació d'impostos  i la reducció i limitació de la llibertat fiscal constitucional de les comunitats autònomes. Comunitats que, com vostès saben,  resten majoritàriament en mans del Partit Popular. Addicionalment, sobresurt la voluntat del Govern  de constrènyer la capacitat d'acció política de la Comunitat de Madrid.

Sosté el Govern que del que es tracta és d'harmonitzar els impostos esmentats per tal  que els ciutadans espanyols siguin tots iguals i per això esdevé  imprescindible torpedinar   un element extraordinàriament important de l'ordenament jurídic autonòmic, que és la competència fiscal. Mort el gos, morta la ràbia.

Res més desbaratat. La competència dóna als governs autonòmics una capacitat discrecional molt positiva a l'hora de fixar la recaptació i d'accentuar,  més o menys, la pressió fiscal als seus ciutadans. Però el Govern d'esquerres vol reduir aquest marge de maniobra tot discursejant de la igualtat alhora que fa pagar més a tots els contribuents. Ras i curt, una nova passa  que comporta menys llibertat d'elecció, més pressió fiscal per a tothom i menys competència entre comunitats.

Vestint la mona com la vestim, més enllà de les justificacions ideològiques instrumentals, es tracta simplement i llana d'esprémer al màxim al contribuent. Cap novetat. La resta dels seus  pietosos designis és mera fantasia.

                                                                                               12 de juny de 2024

ECONOMIA I ESTABILITAT

L'estabilitat parlamentària és una premissa valuosa per a tots els actors econòmics i concita una molt àmplia acceptació. Tanmateix, a la política espanyola i a la catalana, molt singularment en aquests darrers anys, l'estabilitat ha estat més aviat un bé escàs. Els indicadors ens diuen que l'economia se n'ha ressentit, però només en part. Certament, molt menys del que podríem esperar. 

Estic plenament convençut que els empresaris, grans o petits, els autònoms i els professionals han impulsat els seus projectes econòmics cada dia més al marge dels constants trasbalsos de les asfixiants polítiques governamentals. No perquè no influeixin, sinó perquè fan de la necessitat d'aquest factor escàs una virtut. Sostinc que afortunadament la dependència de les dues esferes política i econòmica, es relaxa any rere any. De fet, no som l'únic país europeu que es troba en aquesta situació i podem observar economies que gaudeixen de molta autonomia respecte dels controvertits designis dels seus polítics. I alhora van funcionant.

Val el que he escrit per relativitzar les necessitats de consens polític i objectius comuns  defensats amb convicció? No, vull significar que el valor determinant de la política econòmica de cada país, més enllà de l'estabilitat que la fa possible, és la naturalesa i el caràcter  d'aquesta política.  Anem de període electoral en període electoral, discutim setmanes i mesos les hipotètiques composicions de govern, aventurem incansablement les possibles dinàmiques d'acció i em sembla, tot sovint, que prestem poca atenció als programes que els partits es comprometen formalment a adoptar, abans de les eleccions. Descobrim després que per a poder governar tot s'hi val. I sura l'oportunisme més ranci.

En una sola frase: hauríem de prestar més atenció als compromisos electorals subscrits que a les eventuals coalicions que, cercant l'estabilitat, els faran impossibles.

                                                                                               24 de maig de 2024

UN INFERN FISCAL

Recentment han estat presentades les conclusions del Llibre Verd de la Fiscalitat de Catalunya. En un acte presidit per en Josep Sánchez Llibre, màxim responsable de la patronal catalana, el Grup d'Experts Tributaris de Foment de Treball ha elaborat   una vuitantena de propostes amb la pretensió de  combatre l'extraordinària pressió fiscal que empreses, autònoms, professionals  i particulars patim a Catalunya.

Celebro  escriure  que Esther Amselem, Sòcia-Directora de Ceteb,  forma part, en nom del nostre despatx, d'aquest selecte grup de professionals del món tributari del nostre país.

El President  Josep  Sánchez Llibre,  va deixar ben clar en l'acte,   i no és la primera vegada que ho manifesta, que a Catalunya la càrrega fiscal suportada  és molt elevada i comparativament superior a la resta de comunitats espanyoles. Malgrat que fonts del Departament d'Economia de la Generalitat ho neguen sistemàticament és absolutament cert. De manera que un Pla Estratègic per reduir l'economia       submergida,  suprimir l'impost de patrimoni, rebaixar el tipus general de gravamen de l'impost de transmissions patrimonials,  entre altres mesures,  esdevé  fonamental, per no restar més competitivitat a l'economia productiva del país.

Ja sabem, però no ens consola,  que en l'àmbit més general de la fiscalitat espanyola la pressió fiscal és desmesurada i l'esforç fiscal realitzat pel contribuent mig espanyol és un dels més elevats d'Europa. Tampoc cal insistir que alhora que creix la voracitat recaptatòria de l'administració arreu,  les empreses espanyoles i catalanes pateixen en general un descens perillosíssim dels seus ratis de productivitat en relació amb la resta de competidors europeus.

Les proclamacions autosatisfetes de l'Agència Tributària anunciant a bombo i plateret que  ingressarà enguany 2.300 milions més per la campanya de renda, és a dir, al voltant de 19.000 milions amb un resultat net  aproximat de  7.300 milions és una mostra indiscutible de què l'abús  recaptatori  del Govern central és com el del Govern  de la Generalitat   inqüestionable. El suportem  des de fa uns quants anys.

                                                                                               12 d'abril de 2024