TEMPS MOGUTS
En aquest apartat trobarà tots els articles d'opinió escrits pel nostre soci-director, Antoni Fernández Teixidó.
L'ESTATISME ASFIXIANT
És un fet indiscutible, abastament demostrat, que el pes de l'estat en totes les economies del planeta ha crescut notablement. Fins i tot, en els períodes més políticament bel·ligerants respecte al paper de l'Administració en l'economia, aquesta tendència ha estat incommovible.
Es podria pensar que amb una ferma voluntat liberalitzadora hauríem limitat el caràcter omnipresent de l'estatisme a la vida pública, però no és així. La decisió d'interferir, controlar, ordenar, regular i condicionar la vida dels ciutadans, en nom de la justícia social, ha estat dramàticament irrenunciable.
A Espanya en general i a Catalunya en particular, som víctimes d'una constant passió reguladora i una embogida vocació per pujar tota mena d'impostos a tothom. Els governants insisteixen que, al cap i a la fi, ho fan pel nostre bé. Però l'asfíxia resultant és insuportable i la llibertat d'empreses i particulars minva dia a dia.
Tenim mil exemples que il·lustren el deteriorament econòmic i social del clima empresarial al nostre país. Socialistes i esquerranistes lliuren una batalla despietada contra les llibertats en general i la llibertat econòmica en singular. Els darrers debats parlamentaris, respecte al salari mínim interprofessional, els convenis i reforma laboral, la reducció de la jornada de treball, les constants modificacions de la legislació en tots els seus àmbits, apunten en una sola direcció, la intervenció. Sempre més intervenció. Un BOE farcit de lleis i reglaments que encarcaren la nostra vida econòmica i ofeguen les empreses grans i petites.
Em dol constatar, tanmateix, que la resistència civil al paper depredador de l'Administració és més aviat escassa i desorganitzada. És com si s'acceptés tàcitament que els bons serveis, als que tenim dret els ciutadans, només milloraran si els impostos pugen i pugen. Acceptem resignats el nivell de la imposició, l'excessiva pressió fiscal i l'aclaparador esforç fiscal. Podria semblar que per a molts, la llibertat de cada dia, no té res a veure amb aquests abusos.
Sabem des de fa molt de temps que sense llibertat econòmica no pot existir la llibertat política. Si els ciutadans no ens oposem decididament a l'ètica estatista dels que ens governen, les bases de sotmetiment acrític a l'Administració, estan posades. Un penós camí de servitud ens espera.
Defensar la llibertat d'empresa, oposar-se a la intervenció estatal abassegadora, denunciar el permanent espoli fiscal i vetllar pels interessos de tots, esdevé l'única actitud honorable que ens pot fer lliures.
18 de juliol de 2024
HARMONITZAR PER ESPRÉMER AL CONTRIBUENT
Entre els objectius més repetits del Govern d'esquerres figuren la justícia fiscal, la justícia social i un generós estat del benestar. Reiteradament, els dirigents esquerranistes sostenen una campanya política entorn d'aquests mots que no té mai aturador. Pretenen conrear la base social que, sostingudament, els hi dóna suport incondicional i que sovint representa un terç del vot emès.
Per aquest designi cal explicar-se les resolucions debatudes en el darrer Consell de Ministres. En concret, l'harmonització dels tributs vinculats a la inversió patrimonial. A saber, l'increment dels Impostos de Patrimoni, Successions i Donacions.
Per què una altra vegada l'harmonització? Obeeix a dues finalitats ben clares, l'increment de la recaptació d'impostos i la reducció i limitació de la llibertat fiscal constitucional de les comunitats autònomes. Comunitats que, com vostès saben, resten majoritàriament en mans del Partit Popular. Addicionalment, sobresurt la voluntat del Govern de constrènyer la capacitat d'acció política de la Comunitat de Madrid.
Sosté el Govern que del que es tracta és d'harmonitzar els impostos esmentats per tal que els ciutadans espanyols siguin tots iguals i per això esdevé imprescindible torpedinar un element extraordinàriament important de l'ordenament jurídic autonòmic, que és la competència fiscal. Mort el gos, morta la ràbia.
Res més desbaratat. La competència dóna als governs autonòmics una capacitat discrecional molt positiva a l'hora de fixar la recaptació i d'accentuar, més o menys, la pressió fiscal als seus ciutadans. Però el Govern d'esquerres vol reduir aquest marge de maniobra tot discursejant de la igualtat alhora que fa pagar més a tots els contribuents. Ras i curt, una nova passa que comporta menys llibertat d'elecció, més pressió fiscal per a tothom i menys competència entre comunitats.
Vestint la mona com la vestim, més enllà de les justificacions ideològiques instrumentals, es tracta simplement i llana d'esprémer al màxim al contribuent. Cap novetat. La resta dels seus pietosos designis és mera fantasia.
12 de juny de 2024
ECONOMIA I ESTABILITAT
L'estabilitat parlamentària és una premissa valuosa per a tots els actors econòmics i concita una molt àmplia acceptació. Tanmateix, a la política espanyola i a la catalana, molt singularment en aquests darrers anys, l'estabilitat ha estat més aviat un bé escàs. Els indicadors ens diuen que l'economia se n'ha ressentit, però només en part. Certament, molt menys del que podríem esperar.
Estic plenament convençut que els empresaris, grans o petits, els autònoms i els professionals han impulsat els seus projectes econòmics cada dia més al marge dels constants trasbalsos de les asfixiants polítiques governamentals. No perquè no influeixin, sinó perquè fan de la necessitat d'aquest factor escàs una virtut. Sostinc que afortunadament la dependència de les dues esferes política i econòmica, es relaxa any rere any. De fet, no som l'únic país europeu que es troba en aquesta situació i podem observar economies que gaudeixen de molta autonomia respecte dels controvertits designis dels seus polítics. I alhora van funcionant.
Val el que he escrit per relativitzar les necessitats de consens polític i objectius comuns defensats amb convicció? No, vull significar que el valor determinant de la política econòmica de cada país, més enllà de l'estabilitat que la fa possible, és la naturalesa i el caràcter d'aquesta política. Anem de període electoral en període electoral, discutim setmanes i mesos les hipotètiques composicions de govern, aventurem incansablement les possibles dinàmiques d'acció i em sembla, tot sovint, que prestem poca atenció als programes que els partits es comprometen formalment a adoptar, abans de les eleccions. Descobrim després que per a poder governar tot s'hi val. I sura l'oportunisme més ranci.
En una sola frase: hauríem de prestar més atenció als compromisos electorals subscrits que a les eventuals coalicions que, cercant l'estabilitat, els faran impossibles.
24 de maig de 2024
UN INFERN FISCAL
Recentment han estat presentades les conclusions del Llibre Verd de la Fiscalitat de Catalunya. En un acte presidit per en Josep Sánchez Llibre, màxim responsable de la patronal catalana, el Grup d'Experts Tributaris de Foment de Treball ha elaborat una vuitantena de propostes amb la pretensió de combatre l'extraordinària pressió fiscal que empreses, autònoms, professionals i particulars patim a Catalunya.
Celebro escriure que Esther Amselem, Sòcia-Directora de Ceteb, forma part, en nom del nostre despatx, d'aquest selecte grup de professionals del món tributari del nostre país.
El President Josep Sánchez Llibre, va deixar ben clar en l'acte, i no és la primera vegada que ho manifesta, que a Catalunya la càrrega fiscal suportada és molt elevada i comparativament superior a la resta de comunitats espanyoles. Malgrat que fonts del Departament d'Economia de la Generalitat ho neguen sistemàticament és absolutament cert. De manera que un Pla Estratègic per reduir l'economia submergida, suprimir l'impost de patrimoni, rebaixar el tipus general de gravamen de l'impost de transmissions patrimonials, entre altres mesures, esdevé fonamental, per no restar més competitivitat a l'economia productiva del país.
Ja sabem, però no ens consola, que en l'àmbit més general de la fiscalitat espanyola la pressió fiscal és desmesurada i l'esforç fiscal realitzat pel contribuent mig espanyol és un dels més elevats d'Europa. Tampoc cal insistir que alhora que creix la voracitat recaptatòria de l'administració arreu, les empreses espanyoles i catalanes pateixen en general un descens perillosíssim dels seus ratis de productivitat en relació amb la resta de competidors europeus.
Les proclamacions autosatisfetes de l'Agència Tributària anunciant a bombo i plateret que ingressarà enguany 2.300 milions més per la campanya de renda, és a dir, al voltant de 19.000 milions amb un resultat net aproximat de 7.300 milions és una mostra indiscutible de què l'abús recaptatori del Govern central és com el del Govern de la Generalitat inqüestionable. El suportem des de fa uns quants anys.
12 d'abril de 2024
Molts dels nostres amics i amigues vàrem conèixer Joaquín Trigo. Un economista de gran talent que ens va ajudar professionalment força en l'etapa de llançament de Ceteb. Sempre restava obert quan se'l requeria a donar un consell i aquest era valuós.
Ens va deixar fa uns dies i reprodueixo en el nostre web, l'article que vaig enviar a la newsletter de l'Institut Von Mises, una institució de caràcter econòmic, vinculada al pensament liberal, que vàrem fundar amb uns altres col·legues, bons amics nostres, ja fa uns quants anys.
JOAQUÍN TRIGO: EL MESTRE
La mort d'en Joaquín Trigo ens afligeix profundament. La seva absència definitiva ens causa avui una gran tristor. Feia ja uns anys que no podíem compartir amb ell, anàlisi, conjectures, projectes i confidències, però encara era aquí. La nostra estimada Carmen Vázquez i els seus fills el cuidaven amb una dedicació extraordinària que tots els amics del Joaquín agraïm. Tots els que el coneguérem, hem tingut el respecte més gran i el més sincer afecte per la seva persona. Un amic i un mestre insubstituïble.
Vàrem coincidir a la Universitat. Curiosament, va ser en Trigo qui em va guanyar, a principi dels anys 70, per a la causa de l'antifranquisme i junts militarem sense reserves a l'esquerra antiestalinista. No obstant això, uns pocs anys després, va ser qui també em va ensenyar el camí cap a la llibertat. Em va acompanyar amb abnegació, intel·ligència i resolució en tots dos trajectes.
Dels seus ensenyaments vaig aprendre a ser un liberal. Els seus mestres van ser els meus. Amb la mateixa passió, però amb molta més experiència, defensarem batallant els principis del liberalisme polític. Fundàrem amb el Juan Torras i un grup inoblidable de companys, una associació que anomenarem "Per una Societat Oberta" en clara referència al llibre seminal del Karl Popper, "La societat oberta i els seus enemics". El seu manifest fundacional era tota una declaració de principis liberals. El paper del Joaquín a l'associació va ser el d'un home lúcid, molt versat en el pensament polític i econòmic de mestres que sentíem pròxims, com a propis.
Llegíem, discutíem i apreníem d'en Smith, Mises, Hayek, Popper, Rothbard, els autors de l'Escola Austríaca d'Economia i la visió i els coneixements del Trigo, mai sectari amb els insignes defensors d'altres corrents de pensament liberal, ens il·luminaven.
En Joaquín era un magnífic economista, un coneixedor de l'empresa privada sense par, un professional creatiu del treball institucional en tots els àmbits. El seu fructífer acompliment a Foment del Treball, a l'Institut d'Estudis Econòmics de la CEOE, a la vicepresidència de la Societat d'Estudis Econòmics, a la junta fundadora de l'Institut Von Mises, va ser sempre excepcional. Si hagués de destacar els elements més sobresortints de la seva rica personalitat, citaria la seva intel·ligència brillant, la seva inesgotable capacitat de treball i la seva determinació inflexible per complir amb el seu deure. Fungia pensament i acció, s'ocupava dels assumptes de cada dia amb extraordinària resolució i eficàcia. Amb el Joaquín Trigo es podia comptar sempre, per a mil iniciatives diverses, trobant temps per ajudar. Treballador, valent, reflexiu i discret.
Sol exagerar-se en aquest tipus d'escrits. Us asseguro que no és el cas. El Trigo era el que tots escriurem aquests dies, però era, molt més, un gran amic i el millor mestre. Exemple per a tothom en tantes ocasions i en tantes coses. Per això avui el recordem, li agraïm el seu mestratge i manifestem commoguts com l'estimàvem i com el trobem a faltar.
1/3/2024
SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL, UN RECURS IDEOLÒGIC
La ministra de Treball Yolanda Díaz, ha anunciat recentment un increment del 5% del salari mínim interprofessional (SMI). Això vol dir 1.134 € mensuals per 14 pagues acumulant un increment extraordinari del 54% des del 2018.
Com ha succeït en altres ocasions, aquesta mesura ha estat només acordada amb una part dels agents socials, els sindicats. En comprovar que la negociació amb la patronal dificultava la immediatesa del seu anunci, la ministra va tirar pel dret. Després ha explicat que l'augment és imprescindible per crear ocupació i una passa més per reduir la "creixent desigualtat". No entra en el seu raonament, que aquesta mesura s'aprovarà quan la productivitat de les nostres empreses ha caigut un 3,8%, situant Espanya, en aquest capítol, com a furgó de cua de l'OCDE.
Com a moltes de les polítiques laborals i socials inspirades – és un dir – per la líder de Sumar, aquesta també té un caràcter marcadament ideològic. La ministra ens té acostumats a propostes decididament desacomplexades sobre el rumb que les empreses espanyoles han de seguir en les seves decisions estratègiques, en la fixació dels sous dels directius, en qui ha de formar part o no del consell d'administració i quin és el nivell d'impostos que exigeix una societat justa. De fet, criteris un tant extravagants informen la seva posició política que és expressió d'un desconeixement sorprenent del món empresarial.
Per descomptat, si aprovat el Reial Decret que fixarà l'increment de l'SMI, no troba en els empresaris la complicitat més enllà de l'obligatorietat legal, aquesta mesura generarà més atur i anirà en contra de l'ocupació dels més joves i especialment dels menys qualificats. L'evidència empírica és molt elevada.
També és un error abastament demostrat la pretesa aplicació homogènia de l'SMI a territoris diversos, perquè les conseqüències sobrevingudes llasten el propòsit originari del Govern si es parla de Catalunya o d'Andalusia entre altres casos.
Per tot això, qualifico de recurs ideològic, el nou increment de l'SMI pensat més aviat, ho dic clar, per la propaganda de caire electoral. Confirma aquesta impressió, sentir el President del Govern aquests darrers dies a la campanya gallega defensant la mesura amb entusiasme. Semblaria recomanable no jugar amb les variables delicades de la nostra economia. L'ocupació sostinguda i el creixement de la productivitat en són de les més importants.
6/2/2024
MÉS CONTROL DE LES TARGETES DE CRÈDIT
En aquests darrers mesos, hem comprovat al Departament Fiscal de Ceteb un increment important de revisions de targetes de crèdit realitzades per l'Agència Tributària. Tot fa pensar que les autoritats fiscals del país han endegat una campanya sistemàtica per tal de fer un seguiment molt estricte de les targetes de crèdit vinculades a les empreses.
És sabut que, sovint, empresaris, administradors, directius i professionals, utilitzen aquest instrument de crèdit per a desplegar la seva feina quotidiana. L'ús d'aquest estri per a dur a terme activitats diverses per part del contribuent és, a hores d'ara, molt generalitzat. Les comprovacions practicades per l'Agència Tributària són minucioses i comporten l'exigència d'aportació documental de les operacions més rellevants. Si la justificació per part de l'inspeccionat no és prou satisfactòria, l'acta, amb el seu principal, interessos i sancions està assegurada.
Tot això ve al cas per l'anunciada voluntat del Ministeri d'Hisenda de reformar imminentment el Reglament d'actuacions i procediments d'inspecció tributària, per tal de controlar, més encara, tant els pagaments en targeta com la retirada de diners en efectiu en caixers.
La base teòrica d'aquesta iniciativa, cal trobar-la en l'Informe d'avaluació de la llei contra el frau fiscal, que el govern socialista ha remès recentment a les autoritats europees. Es constata la insuficiència de les polítiques de control dutes a terme per lluitar contra el frau. Es desprenen noves recomanacions, noves mesures per retallar el frau fiscal que indiscutiblement encara és significatiu en el nostre país.
També cal tenir en compte que les entitats bancàries, tenen a hores d'ara l'obligació de remetre a Hisenda anualment les operacions d'empresaris i professionals, sempre que l'import anual dels cobraments superi els 3.000 €. Pensen els responsables que és un llindar molt baix, i temo que encara reduiran el muntant de l'obligació i no trigarem massa a comprovar-ho.
Convé fer un ús escrupolós de les targetes de crèdit i dèbit, per tal d'estalviar demà disgustos en un àmbit on la pressió de l'Administració creix i creixerà any rere any. En poden estar ben segurs.
1/2/2024
INCERTESA
Si llegim les projeccions macroeconòmiques de l'economia espanyola (2023-2026) confegides pel servei d'estudis del Banc d'Espanya, tenim la percepció d'una evolució econòmica moderadament positiva.
Efectivament, les previsions de creixement de PIB, inflació, taxa d'atur, preus de l'energia i fins i tot tipus d'interès, presenten un panorama que invita a una combinació de moderat optimisme i atenta cautela. És aquest el clima que respira bona part de l'empresariat espanyol, si no es té en compte un perillós element que enterboleix des de fa molt de temps bona part de les expectatives abans referides. Parlo de la reiterada actuació del Govern en assumptes econòmics i polítics que amb una vocació clarament intervencionista dificulta el quefer diari d'empresaris, treballadors i professionals.
Malauradament, la irreprimible vocació estatista del Govern, comporta entrebancs sovintejats per l'economia, deguts a l'abús sinistre de polítiques fiscals i financeres contràries al desenvolupament sa del seu creixement. Més encara, l'obsessió per l'omnipresent regulació des del salari mínim interprofessional fins a les restriccions al mercat d'habitatge possibiliten que la incertesa domini el dia a dia de l'activitat productiva del país.
El preu que l'Executiu ha de pagar als seus aliats pel seu imprescindible suport, incrementat arbitràriament, negociació rere negociació, desconcerta i angoixa als empresaris i accionistes de les companyies.
Els informes del Banc d'Espanya reflecteixen, com és natural, els perills inherents a l'escenari polític internacional: Ucraïna, Orient Mitjà, resultats imprevisibles en la multitud de consultes electorals del 2024, etc. Per descomptat, aquests dificulten la percepció positiva del futur. Tanmateix, no cal anar tan lluny, l'Executiu i l'actual majoria parlamentària que li dóna suport, és una amenaça prou determinant per augmentar en la ciutadania la sospita i la desconfiança.
17/1/2024
