TEMPS MOGUTS

En aquest apartat trobarà tots els articles d'opinió escrits pel nostre soci-director, Antoni Fernández Teixidó.

EL GOVERN ESPREMEDOR

El Govern socialista i progressista ploma, obstinat, als treballadors, empresaris i professionals. Ho fa sense pietat. Tots estem d’acord en una cosa aparentment senzilla: cal apujar els salaris baixos. I també hi ha un consens ampli, que els salaris han de créixer lligats a increments significatius de la productivitat. Bons salaris, productivitat creixent.  El problema és que a Espanya aquestes tres variables semblen irreconciliables: el salari mínim puja molt, el salari mitjà puja poc i la productivitat no puja gens.

Això no és cap casualitat. És conseqüència directa de pèssimes  decisions polítiques, interessades i pertorbadores per a la consolidació d’una economia de mercat solvent.

En breu síntesi, la primera raó per la qual els salaris no pugen adequadament és l’augment abusiu i imparable de les cotitzacions socials, impulsat sistemàticament pels governs d’esquerres tant a Espanya com a Catalunya. Aquest increment no és neutre, ans al contrari, encareix el cost real del treball i redueix el marge perquè les empreses puguin pagar millors salaris.

Posem un exemple explícit i clar: un treballador amb un salari brut anual d’uns 31.500 €. A la seva nòmina veu que paga aproximadament un 6,5% en cotitzacions. Però no  veu la part grossa. L’empresa paga un 32% addicional. És a dir, aquest treballador guanya  uns 2.600 €, però en percep uns 1.950 € i li costa a l’empresa uns 3.460 € totals i l’Estat es queda amb una part important de l’hipotètic sou del treballador. I després ens preguntem per què els sous no creixen prou a l’any. Tothom sap que les coses van per aquí, però pocs coneixen la magnitud abusiva de l’acció governamental. 

La segona raó és la negativa tossuda del Ministeri d’Hisenda a deflactar els trams de l’IRPF per compensar el creixement de la inflació. Això és tècnicament senzill i políticament molt rendible no fer-ho. No ajustar els tipus de renda a l’evolució dels preus significa que cada any el contribuent perd poder adquisitiu sense que li pugin formalment els impostos… però al capdavall,  pagant-ne més. No cal afegir que, a banda, el Govern incrementa els tributs com si no hi hagués demà.

Un contribuent mitjà pot acabar pagant uns 800 € més a l’any simplement perquè l’Estat es queda l’augment nominal del salari provocat per la inflació. És una recaptació  voraç, silenciosa, insidiosa i profundament injusta.

Aquesta captura sistemàtica dels impostos serveix, indiscutiblement,  per alimentar el mai satisfet clientelisme electoral del Govern social-comunista. Les pensions en són l’exemple més clar d’aquesta perversa conducta,  es blinden políticament per generar dependència directa del votant respecte als propòsits no confessats dels governants.

Si volem bons salaris, cal dir-ho clar: s’ha de reduir l’espoli fiscal que penalitza treballadors, empresaris i professionals. Sense això, tot el discurs progressista sobre salaris dignes no és més que xerrameca i  propaganda.

                                                                                  2 de febrer de 2026

UN FRACÀS ANUNCIAT

Des del primer moment, molts vàrem advertir que la Llei de l’Habitatge, impulsada pel Govern socialista amb la voluntat intervencionista que li és pròpia i aprovada majoritàriament pel Parlament espanyol, acabaria generant més problemes que solucions. Catalunya, que l’ha aplicat amb un entusiasme i una  disciplina dignes de millor causa, és avui l’escenari idoni per fer-ne el primer balanç. I, malauradament, els resultats no sorprenen, eren perfectament previsibles. La Llei de l’Habitatge és un artefacte contra les aspiracions per resoldre el problema de l'habitatge, tan greu per la ciutadania.

Les dades provinents dels dipòsits de fiança de l’INCASÒL mostren que, malgrat una lleugera moderació del preu per metre quadrat a curt termini —especialment en alguns barris de Barcelona— el mercat s’ha desinflat en allò que realment importa: demanda i oferta. Entre 2023 i 2025, el nombre de contractes de lloguer registrats ha disminuït de manera sostinguda tant al conjunt de Catalunya com, amb més intensitat, a Barcelona. Aquesta caiguda no és un accident, és la resposta lògica d’un mercat que fuig de la rigidesa i la inseguretat jurídica. Els propietaris desconfien, amb fonament, de la grollera voluntat intervencionista de l’Administració.

A Catalunya, el recompte de contractes del 2024 ja se situava clarament per sota dels del 2023, i la tendència del 2025 confirma la mateixa línia descendent. A Barcelona, la reducció és encara més gran, l’activitat del lloguer ha retrocedit trimestre rere trimestre, mentre que cada cop més habitatges es desvien cap al lloguer temporal —fora del topall— o directament desapareixen del mercat.

Pel que fa al preu del metre quadrat, la lleu contenció aparent no es pot considerar un èxit de la política socialista. Si el cost baixa, és  perquè hi ha menys pisos que es lloguen i menys contractes signats. No som davant d’una millora substancial fent front a un empobriment del mercat. La reducció de l’oferta —especialment de pisos mitjans i petits— ha afegit pressió sobre els col·lectius més vulnerables i en particular els joves, que avui tenen menys possibilitats  i més barreres per accedir a un habitatge assequible.

El fracàs de la llei és indiscutible, inapel·lable. Castiga el propietari que actua de bona fe, expulsa immobles del mercat i, en última instància, perjudica seriosament aquells que deia protegir. Ho he defensat sempre, les regulacions excessives, per molt benintencionades que siguin, actuen sempre  contra els seus principals objectius. L’Estat intervencionista és un pèssim estri per l’economia competitiva.

Ha arribat el moment d’actuar sense dilació. Aquesta llei no s’ha de reformar, s’ha de suprimir. Només així podrem recuperar un mercat funcional, dinàmic i, sobretot, capaç d’oferir oportunitats reals als joves i als més necessitats. Mai hauríem d’haver arribat aquí. 

                                                                                  20 de novembre de 2025

L'ABSENTISME CONTRA LA PROSPERITAT

L'absentisme s'ha convertit en una infecció silenciosa que mina sense treva la salut de les empreses espanyoles. No hi ha sector que es lliuri, ni mida de companyia que pugui escapar al seu abast mortífer. En els últims anys, la taxa d'absències injustificades o prolongades s'ha disparat fins a xifres que voregen l'insuportable. El cost supera ja els trenta-set mil milions d'euros anuals —més del 3,1% del PIB—, i alguns estudis l'eleven fins i tot al 5,8% (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques- IVIE). Un forat negre que absorbeix productivitat, desballesta  equips i castiga els qui sí acudeixen a treballar.

Aquest fenomen, que hauria de preocupar qualsevol govern sensat, és contemplat amb una pasmosa indiferència per l'actual Executiu social-comunista. Pitjor encara: la seva política l'estimula sistemàticament. El Govern, en una perversa deriva ideològica, s'ha convertit en un conspirador tenaç contra la prosperitat comuna. Lluny de fomentar la corresponsabilitat i l'esforç, multiplica les regulacions, encareix  l’ocupació i alimenta la idea que l'empresa és un adversari natural del treballador. El Ministeri de Treball, convertit en instrument electoral, confon governar amb agitar. El seu titular, la ministra Díaz, amb les seves propostes improvisades porta el país a l'abisme social.

La frustrada reforma per reduir la jornada a 37,5 hores setmanals —rebutjada amb contundència  pel Congrés— constitueix una de les derrotes més significatives del programa socialista en aquesta legislatura. Era una mesura principalment  ideològica, amb escàs fonament econòmic i amb un únic propòsit: oferir titulars complaents, amb finalitats clarament electorals,  a costa de la productivitat nacional. Però lluny d'assumir el revés, la ministra ha decidit compensar-lo reforçant l'anomenat registre horari,  una sort de fitxatge digital universal que pretén sotmetre les empreses a un control burocràtic asfixiant.

El registre diari d'entrada i sortida, obligatori i accessible a la inspecció, prepara una nova càrrega administrativa sobre les  companyies que ja operen al límit de la seva resistència. No resoldrà l'absentisme; el convertirà en un tràmit, en una dada freda i oficial, sense abordar les seves causes reals: la falta de compromís, la desmotivació i el desordre institucional que l'empara.

Que l'economia espanyola no hagi col·lapsat encara, sota el pes d'impostos desmesurats, costos laborals excessius i normatives abstruses, només es pot explicar per la voluntat inquebrantable d'empresaris, professionals i treballadors de resistir. Són ells qui, dia a dia, sostenen el que el Govern sembla obstinat  a dinamitar,  la possibilitat de prosperar.

                                                                                  9 d'octubre de 2025

LA BUROCRÀCIA CONTRA ELS CIUTADANS: MENYS LLEIS, MILLOR GOVERN

Aquest mes de juny, la CEOE ha presentat el seu informe "La Producción normativa en 2024", un document que, amb dades concloents i una anàlisi rigorosa, denuncia una realitat que fa massa temps que s’arrossega: l’autèntica epidèmia de regulació que afecta Espanya i, de manera especialment greu, Catalunya. El diagnòstic és tan contundent com inquietant: més d’1,3 milions de pàgines de normativa en vigor. Una xifra difícilment digerible per a qualsevol operador jurídic, per no parlar d’empreses i ciutadans.

L’allau normativa que es publica diàriament al BOE i als butlletins autonòmics està tenint conseqüències devastadores. La més immediata és la destrucció de la seguretat jurídica: empreses i ciutadans es mouen en un entorn normatiu incert, canviant, opac i de difícil comprensió. Però no només això. Aquesta hiperregulació trasbalsa la necessària unitat de mercat i crea un escenari fragmentat que penalitza la inversió, la competitivitat i la innovació.

El més preocupant, tanmateix, és el rerefons ideològic d’aquest fenomen. No es tracta només d’una inèrcia administrativa o d’un pèssim hàbit legislatiu. El creixement descontrolat de la regulació és, sobretot, l’expressió d’una concepció de l’Estat intervencionista i paternalista. La regulació s’ha convertit en l’instrument pervers per intervenir en l’economia i, la fiscalització, en eina de control social. És una temptació permanent dels poders públics: legislar compulsivament per demostrar que es controla la vida econòmica i social, encara que sigui a costa de la llibertat i l’eficiència.

En aquest terreny, Catalunya ostenta un rècord realment penós. Amb un increment del 15% en la producció normativa durant l’any 2024, la Generalitat triplica la mitjana espanyola per novè any consecutiu. Lluny de corregir aquesta tendència, el Govern català, cofoi, sembla decidit  a liderar la cursa cap a una burocratització extrema. El resultat és un aparell administratiu lent, ineficient i allunyat de les necessitats reals de la societat i l’economia. I el corol·lari és una burocràcia asfixiant, amb  dinàmica i interessos  propis i en contra dels ciutadans.

Aquest excés normatiu és un fre directe al creixement econòmic, a la creació d’ocupació i a l’estabilitat del benestar social. Una economia moderna no pot funcionar sotmesa a un furor legislatiu. Cal una aturada, una reflexió i, sobretot, una acció política decidida per limitar la creixent  producció normativa i retallar sense treva la càrrega burocràtica.

Governar no és multiplicar normes. Governar bé és crear un marc estable, clar i intel·ligible per a facilitar la vida d’empresaris, professionals i administrats en general. Això és el que reclama el document de la CEOE i això és el que haurien d’atendre els polítics de tots els partits. La llibertat dels ciutadans i la salut del teixit productiu ho exigeixen

                                                                                             17 de juliol de 2025

EN DEFENSA DE L'ESTAT DE DRET

En aquests dies insòlits, per tantes i diverses raons, hem assistit a un fet excepcional d’extraordinària rellevància. Hem vist com jutges i fiscals sortien massivament al carrer per manifestar la seva fonamentada discrepància pel rumb que des de fa mesos segueix el govern socialista respecte de la justícia espanyola.

És colpidor observar com els membres d’un poder judicial, branca imprescindible de l’arquitectura democràtica, surten al carrer per dir: fora les mans del govern de coalició socialista dels assumptes propis dels representants de la justícia!

Es tracta del rebuig, sense contemplacions, d’un projecte de llei que pretén  reformar l’accés a les carreres judicial i fiscal i que el president del Govern i el seu ministre de justícia volen remetre al Congrés, per ser aprovat i tractar així de blindar el paper de l’executiu lluny de l’escrutini del poder judicial.

Parlem, doncs, d’una reforma judicial amb un nou sistema d’oposició, amb la reforma del “quart torn”, amb la regularització de jutges i fiscals substituïts i amb diverses altres mesures. Es pretén que, tot i mantenir l’actual estructura jeràrquica, el Fiscal General de l’Estat, càrrec nomenat avui pel Govern, assumeixi la instrucció judicial alhora que la Fiscalia s’encarregui de controlar la policia judicial. Absolutament descabellat.

Es persegueix la plena politització de l’accés a la carrera judicial. En altres paraules, el Govern vol assegurar la seva preeminència i influencia polítiques en la selecció i composició dels membres del poder judicial. Fins i tot, es dibuixa un “quart torn” com una via d’accés amb candidats afins al poder de torn. Aquesta injustificable politització es basa en una constatable devaluació de la formació de jutges i fiscals per tal d’afavorir uns perfils lleials al Govern, passant la capacitat i el mèrit a un segon pla. Si al que hem escrit hi afegim la subordinació jeràrquica dels fiscals al fiscal general, assumint el paper instructor, tenim totes les baules de la cadena per escanyar la imprescindible independència judicial.

 Cal agrair als homes i dones que han sortit al carrer a representar-nos a molts, per defensar la seva independència respecte al poder executiu, aquest i el que vingui. La seva independència és la nostra garantia democràtica.

                                                                                             8 de juliol de 2025

UNA CONTROVERTIDA EXECUTÒRIA

El balanç de la política laboral desplegada pel govern social-comunista en aquestes dues darreres legislatures mereix un judici força crític. No es tracta només d’una gestió polèmica i deficient; és, més aviat, una executòria penosa que ha sacrificat la racionalitat econòmica objectiva a favor del càlcul polític partidista. El Ministeri de Treball, lluny de ser una eina de progrés i modernització, com pretén dia sí i dia també la seva autopropaganda, s’ha convertit en una plataforma de producció  de mesures populistes.

La ministra Yolanda Díaz, amb una pretesa  habilitat comunicativa, ha prioritzat sistemàticament els interessos electorals de la seva coalició de partits —Sumar— per damunt dels reals de l’economia productiva del país. Les seves decisions responen sovint a una lògica política, aliena als objectius fonamentals que, en principi, hauria de perseguir qualsevol responsable governamental de la política laboral: crear ocupació, garantir-ne  l’estabilitat i promoure el diàleg social imprescindible.

Inexplicablement, la reiterada pujada del salari mínim interprofessional ha estat aplicada de manera ideològica, sense calibrar les conseqüències en l’equilibri laboral. L’AIReF, organisme independent solvent, ha constatat ja l’impacte negatiu d’aquestes pujades sobre la creació de llocs de treball i sobre l’afiliació del Règim de la Seguretat Social. El govern, però, ha optat per ignorar l’Informe, fent cas omís de les entenimentades recomanacions de l’organisme fiscalitzador.  

La política de Díaz, respecte als agents socials, ha estat profundament  i innecessària  esbiaixada. Ha afavorit les centrals sindicals, massa sovint allunyades del món del treball real, i ha menyspreat la patronal —especialment la CEOE— convertint-la en adversari quan hauria d’haver estat un interlocutor imprescindible. Aquesta actitud sectària ha empobrit el diàleg social i ha radicalitzat  gratuïtament les posicions. Només el seny d’uns i d’altres, sindicats i patrons, ens ha estalviat un xoc frontal certament inoportú.

Mentre s’anuncia amb un gran soroll mediàtic una reducció de la jornada laboral, que encara no té forma jurídica ni acord parlamentari, els convenis col·lectius signats, fins aleshores, prioritzen augments salarials del 3,5% per sobre de qualsevol altre criteri d’adaptació o eficiència. Una mostra més  d’una política laboral que es mou per inèrcies ideològiques, sense contacte amb la realitat econòmica diària i a esquena dels agents socials.

Díaz no governa per als treballadors ni per als empresaris. Sembla fer-ho moguda pels pretesos objectius electorals de la seva coalició de govern. El Ministeri de Treball s’ha convertit en un escenari de campanya permanent, en lloc d’esdevenir un espai de gestió rigorosa i eficient. Això és el que justifica la nostra opinió: una controvertida executòria, amb conseqüències de llarg abast per al mercat laboral, per a la cohesió social i per a la sostenibilitat futura del nostre sistema públic. La política laboral necessita més capteniment  i menys dramatisme populista.

                                                                                              27 de maig de 2025

ARANZELS CONTRA EL MÓN

El 2 d'abril de 2025, el president Trump va proclamar, cofoi i reptador, el que ell anomena, "el dia de l'alliberació", però la veritat és que aquest presumptuós esdeveniment ha tingut un pèssim significat per a l'economia global. En només tres dies, les borses més importants del món s'han ensorrat, els aranzels imposats han provocat conseqüències devastadores, que amenacen amb desestabilitzar el comerç internacional i frenar el creixement de la prosperitat dels països que es troben atrapats en aquesta incipient guerra comercial. Malauradament, ningú no es veurà alliberat de les turbulències que se'n  derivaran i els nord-americans seran els primers a patir les repercussions negatives d'aquestes polítiques. Més inflació, menys competitivitat, menys productivitat i alentiment del creixement.  

La política aranzelària de Trump no és nova; els seus antecedents en el segle XX han evidenciat  tensions i conflictes de llarg abast i durada. L'impacte d'aquests aranzels no només afecta l'economia, sinó que també altera l'estabilitat i la dinàmica de pau al món. La previsible incapacitat de Trump per resoldre la guerra d'Ucraïna amb caràcter immediat, com presumia, posa en tela de judici l'omnipotència de l'administració Trump i Vance. No acostuma a tenir raó qui més crida, qui més gesticula.

La Xina apostarà per treure partit d'aquest previsible terratrèmol sistèmic. La seva política plantejada a mitjà termini, mira amb menyspreu i desconfiança les iniciatives, a voltes improvisades, dels trumpistes de l'Administració USA. Per adobar-ho, l'imminent  viatge de Pedro Sánchez a la Xina podria complicar encara més la situació, amb efectes d'un rebot negatiu per a les empreses espanyoles, víctimes d'una doble pressió.  

Davant d'aquesta situació, és essencial cercar  solucions efectives. La protecció benintencionada, els préstecs i els ajuts són opcions que poden mitigar els danys, però no resoldran els problemes. Cal abaixar els impostos, reduir la càrrega impositiva de les empreses i particulars i preparar-nos per a guanyar competitivitat i, sense enfrontaments èpics inútils, plantar cara a la perillosa onada aranzelària.

Abaixar impostos, adaptar l'IRPF a la pressió inflacionista i reduir cotitzacions a la Seguretat Social, no només alleugeriria la càrrega sobre les empreses, sinó que també estimularia el creixement econòmic i fomentaria la inversió. En un món cada vegada més interconnectat, cal fer ambdues coses alhora: competir obertament i estar en condicions de pactar amb els nord-americans quan siguem més forts.  Avançar per gaudir d'un futur més pròsper per a tothom implica prendre iniciatives i, amb sang freda, passar a l'acció.

                                                                                              7 d'abril de 2025

REDUIR LA JORNADA LABORAL?

Un dels pactes rellevants per configurar el govern entre el PSOE i Sumar era el compromís per reduir substancialment la jornada laboral en el primer tram d'aquesta legislatura. La ministra Díaz ha fet d'aquest propòsit un element cabdal de la seva actuació política i de l'heterogènia coalició de partits que representa.

Dia sí, dia també, la vicepresidenta del Govern gesticula sobre la inajornable necessitat d'un pacte amb els agents socials per escurçar la durada de la jornada de treball. Els sindicats UGT i CCOO pressionen en la mateixa direcció, però, fins al dia d'avui, la CEOE, Foment i la resta de patronals s'han oposat a la mesura malgrat que en cap cas s'han negat a parlar-ne.

Tot això és sabut, però les conseqüències negatives d'aquesta iniciativa política ho són menys. El Govern aspira a repartir el treball existent. Sembla que constati, explícitament, les notables dificultats amb les quals avui es troben les empreses per generar ocupació i hem d'assumir, emfàticament, que la reducció de jornada sense un ajust proporcional dels salaris fa impossible aquell designi. Més encara, una reforma de la jornada laboral que no tingui en compte l'estructura del teixit empresarial del país és, per a dir-ho pietosament, foc d'encenalls. En unes altres paraules, una mesura universal que afecti de manera semblant al conjunt de les unitats productives del país sense distincions, és un disbarat.

No hauríem d'oblidar que més del 99% de les empreses espanyoles són pimes o micropimes i l'increment dels costos laborals produïts per la pretesa reducció té conseqüències directes respecte de la productivitat i l'inevitable encariment dels preus.

Sostenen alguns benintencionats economistes que la reducció de la jornada comporta la creació d'ocupació. És una afirmació, en el millor dels casos,  epifenomènica. Ras i curt, no és certa i tenim prou evidència empírica dels estralls que en el manteniment de l'ocupació, la  reducció de la jornada de treball causa. Les successives mesures les quals han anat fent front diversos països europeus en aquests darrers anys demostren que la iniciativa que el Govern defensa a capa i espasa és un mer artefacte ideològic. Ideologia pròpia de les esquerres que fan cas omís de l'anàlisi econòmica i social entesa correctament.

Desconec si les amenaces de la ministra Díaz tindran efecte o no, recomanaria que els empresaris mantinguin ferma la seva negativa i que s'imposi el criteri de què la reducció de jornada no pot tenir mai caràcter universal i en tot cas, ha de ser pactada en els diversos convenis entre les empreses i els treballadors. Ens estalviaríem així un nou torpede contra l'ocupació i el sorgiment de noves empreses.

                                                                                              10 de desembre de 2024

SUCCESSIONS, UN IMPOST INJUST

Des de fa anys, sostinc personalment i professionalment, una oposició total a l'impost de successions. He explicat a bastament en el Parlament, en variades tribunes i en dotzenes de trobades, la naturalesa injusta d'un impost que grava dues vegades els contribuents. I, alhora, aconsegueix una mena d'espoli dels patrimonis personals de tots els ciutadans, que han treballat anys i panys, per tal de llegar els seus hereus el fruit del seu esforç. Per cert, una molt noble aspiració, ben humana.

Hisenda ens informa, presumint, que la recaptació per successions a Catalunya, ha crescut un 13,5% durant els nou primers mesos del present exercici. Això voldria dir un 5,7% per sobre de l'any anterior i 103,5 milions més que en el mateix període del 2023, totalitzant una xifra de 870 milions.

L'Agència Tributària explica que aquest increment és producte de dos factors: l'èxit de la lluita contra el frau i la millora de gestió en el cobrament de les quotes endarrerides. Deu ser veritat, però el que per a mi resulta especialment rellevant és que Catalunya és una de les comunitats amb els tipus més alts de tributació per aquest impost. Dit en altres paraules, totes aquelles expectatives centrades, ja fa uns anys, en la desaparició formal i real de l'impost de successions i el de donacions han esdevingut aspiracions frustrades, empitjorant els tipus de gravamen en el transcurs dels anys amb els darrers Governs.

Aquest increment de recaptació per l'impost de successions durant el 2023, va acompanyat de la constatació del creixement dels tributs que els catalans paguem per gaudir del nostre patrimoni. Concretament, un 6% més l'any passat per l’impost de patrimoni i un 9% més del recaptat per la tributació de les transmissions patrimonials.

Sentirem repetir als nostres governants, els d'allà i els d'aquí que, per cert, són els mateixos, que la pressió fiscal a Espanya i a Catalunya és encara inferior a la mitjana europea, però ens amagaran una vegada més els governants d'aquí i d'allà, que l'esforç fiscal mitjà que realitza el contribuent a Catalunya i Espanya és notablement superior al realitzat per la mitjana dels europeus. Aquesta és, amigues i amics, la dada decisiva permanentment escamotejada.

Podríem conformar-nos. Semblaria que ho fem gustosos, però certament no veig la necessitat que els contribuents catalans paguem més que la resta de conciutadans i que, a més, els hi riem les gràcies.

                                                                                              8 de novembre de 2024

EL PLA FISCAL DEL GOVERN

El govern socialista ha remès a la Comissió Europea el seu "Pla Fiscal i Estructural a Mitjà Termini 2025-2028", amb la pretensió de produir un ajust sever de l'economia espanyola i assolir les noves regles fiscals europees.

El Pla preveu un creixement mitjà anual de la despesa d'un 3% i planifica que quan el 2031 s'acabi definitivament, el procés d'ajust del dèficit públic arribi al 0,8% del PIB i el deute públic s'atansi a un 90% del PIB. Es persegueix reduir  la despesa, incrementar els impostos i confiant en el creixement, això sí progressivament alentit de l'economia,  tractar de reconduir les variables més problemàtiques  via un modest però sostingut creixement econòmic.

Pontifica el Govern una vegada més, de quan lluny està la pressió fiscal espanyola en relació  a la mitjana europea i fent cas omís de l'esforç fiscal realitzat pels contribuents espanyols - n'hem  parlat aquí  sovint -   s'incrementen els impostos a les rendes i patrimonis més alts i els grans grups econòmics. El Govern fa veure   que ignora l'impacte absolutament negatiu que la pujada  de la pressió fiscal té en la bona marxa de l'activat econòmica.

Hem explicat en aquesta tribuna reiteradament, que l'alça sistemàtica d'impostos i la negativa a deflactar  l'impost de la renda  té efectes francament nocius pel creixement sa de l'economia, l'estalvi i el consum privat.

El Govern socialista fa creure, com és habitual, que endega un gran Pla de Reformes, però  quan s'analitza en detall el Pla, es constata que a banda de la transició ecològica, la resta de mesures, més enllà dels gravàmens a les companyies energètiques, serveix poc per a impulsar el dia a dia econòmic del país.

Un cop més resta clar i meridià l'afany regulador excessiu recentment criticat per l'Empresa Familiar i altres sectors de pes.

Tampoc em sorprèn, a hores d'ara, que la inconsistència del Pla fiscal i estructural no generi rebuig en el si de la Comissió Europea, doncs semblaria aconsellable que aquesta s'oposés amb  més voluntat i fermesa al creixement imparable de la intervenció de l'estat, en el dia a dia del quefer econòmic. Hauria de constatar i no ho fa,  que més enllà del turisme, les inversions per projectes empresarials d'autèntica volada, troben massa dificultats per recalar en el teixit productiu espanyol, llastant així el nostre potencial. Aquest és objectivament gran, però la contumaç política intervencionista i confiscadora de l'administració en mans de l'actual Govern ho fa extraordinàriament  més difícil.

                                                                                               24 d'octubre de 2024

L'ESTATISME ASFIXIANT

És un fet indiscutible, abastament demostrat, que el pes de l'estat en totes les economies del planeta ha crescut notablement. Fins i tot, en els períodes més políticament bel·ligerants respecte al paper de l'Administració en l'economia, aquesta tendència ha estat incommovible.

Es podria pensar que amb una ferma voluntat liberalitzadora hauríem limitat el caràcter omnipresent de l'estatisme a la vida pública, però no és així. La decisió d'interferir, controlar, ordenar, regular i condicionar la vida dels ciutadans, en nom de la justícia social, ha estat dramàticament irrenunciable.

A Espanya en general i a Catalunya en particular, som víctimes d'una constant passió reguladora i una embogida  vocació per pujar tota mena d'impostos a tothom. Els governants insisteixen que, al cap i a la fi, ho fan pel nostre bé. Però l'asfíxia resultant és insuportable i la llibertat d'empreses i particulars minva dia a dia.

Tenim mil exemples que il·lustren el deteriorament econòmic i social del clima empresarial al nostre país. Socialistes i esquerranistes  lliuren una batalla despietada contra les llibertats en general i la llibertat econòmica en singular. Els darrers debats parlamentaris, respecte al salari mínim interprofessional, els convenis i reforma laboral, la reducció de la jornada de treball, les constants modificacions de la legislació en tots els seus àmbits, apunten en una sola direcció, la intervenció. Sempre més intervenció. Un BOE farcit de lleis i reglaments  que encarcaren la nostra vida econòmica i ofeguen les empreses grans i petites.

Em dol constatar, tanmateix, que la resistència civil al paper depredador de l'Administració és més aviat escassa i desorganitzada. És com si s'acceptés tàcitament que els bons serveis, als que tenim dret els ciutadans, només milloraran si els impostos pugen i pugen. Acceptem resignats el nivell de la imposició, l'excessiva pressió fiscal i l'aclaparador esforç fiscal. Podria semblar que per a molts, la llibertat de cada dia, no té res a veure amb aquests abusos.  

Sabem des de fa molt de temps que sense llibertat econòmica no pot existir la llibertat política. Si els ciutadans no ens oposem decididament a l'ètica estatista dels que ens governen, les bases de sotmetiment acrític a l'Administració, estan posades. Un penós camí de servitud ens espera.

Defensar la llibertat d'empresa, oposar-se a la intervenció estatal abassegadora, denunciar el permanent espoli fiscal i vetllar pels interessos de tots, esdevé l'única actitud honorable que ens pot fer lliures.

                                                                                               18 de juliol de 2024

HARMONITZAR PER ESPRÉMER AL CONTRIBUENT

Entre els objectius més repetits del Govern d'esquerres figuren la justícia fiscal, la justícia social i un generós estat del benestar. Reiteradament, els dirigents esquerranistes  sostenen una campanya política entorn d'aquests mots que no té mai  aturador. Pretenen conrear la base social que, sostingudament, els hi dóna suport incondicional i que sovint representa un terç del vot emès.

Per aquest designi cal explicar-se les resolucions debatudes en el darrer Consell de Ministres. En concret, l'harmonització dels tributs vinculats a la inversió patrimonial. A saber, l'increment dels Impostos de Patrimoni,  Successions i Donacions.

Per què una altra vegada l'harmonització? Obeeix a dues finalitats ben clares, l'increment de la recaptació d'impostos  i la reducció i limitació de la llibertat fiscal constitucional de les comunitats autònomes. Comunitats que, com vostès saben,  resten majoritàriament en mans del Partit Popular. Addicionalment, sobresurt la voluntat del Govern  de constrènyer la capacitat d'acció política de la Comunitat de Madrid.

Sosté el Govern que del que es tracta és d'harmonitzar els impostos esmentats per tal  que els ciutadans espanyols siguin tots iguals i per això esdevé  imprescindible torpedinar   un element extraordinàriament important de l'ordenament jurídic autonòmic, que és la competència fiscal. Mort el gos, morta la ràbia.

Res més desbaratat. La competència dóna als governs autonòmics una capacitat discrecional molt positiva a l'hora de fixar la recaptació i d'accentuar,  més o menys, la pressió fiscal als seus ciutadans. Però el Govern d'esquerres vol reduir aquest marge de maniobra tot discursejant de la igualtat alhora que fa pagar més a tots els contribuents. Ras i curt, una nova passa  que comporta menys llibertat d'elecció, més pressió fiscal per a tothom i menys competència entre comunitats.

Vestint la mona com la vestim, més enllà de les justificacions ideològiques instrumentals, es tracta simplement i llana d'esprémer al màxim al contribuent. Cap novetat. La resta dels seus  pietosos designis és mera fantasia.

                                                                                               12 de juny de 2024

ECONOMIA I ESTABILITAT

L'estabilitat parlamentària és una premissa valuosa per a tots els actors econòmics i concita una molt àmplia acceptació. Tanmateix, a la política espanyola i a la catalana, molt singularment en aquests darrers anys, l'estabilitat ha estat més aviat un bé escàs. Els indicadors ens diuen que l'economia se n'ha ressentit, però només en part. Certament, molt menys del que podríem esperar. 

Estic plenament convençut que els empresaris, grans o petits, els autònoms i els professionals han impulsat els seus projectes econòmics cada dia més al marge dels constants trasbalsos de les asfixiants polítiques governamentals. No perquè no influeixin, sinó perquè fan de la necessitat d'aquest factor escàs una virtut. Sostinc que afortunadament la dependència de les dues esferes política i econòmica, es relaxa any rere any. De fet, no som l'únic país europeu que es troba en aquesta situació i podem observar economies que gaudeixen de molta autonomia respecte dels controvertits designis dels seus polítics. I alhora van funcionant.

Val el que he escrit per relativitzar les necessitats de consens polític i objectius comuns  defensats amb convicció? No, vull significar que el valor determinant de la política econòmica de cada país, més enllà de l'estabilitat que la fa possible, és la naturalesa i el caràcter  d'aquesta política.  Anem de període electoral en període electoral, discutim setmanes i mesos les hipotètiques composicions de govern, aventurem incansablement les possibles dinàmiques d'acció i em sembla, tot sovint, que prestem poca atenció als programes que els partits es comprometen formalment a adoptar, abans de les eleccions. Descobrim després que per a poder governar tot s'hi val. I sura l'oportunisme més ranci.

En una sola frase: hauríem de prestar més atenció als compromisos electorals subscrits que a les eventuals coalicions que, cercant l'estabilitat, els faran impossibles.

                                                                                               24 de maig de 2024

UN INFERN FISCAL

Recentment han estat presentades les conclusions del Llibre Verd de la Fiscalitat de Catalunya. En un acte presidit per en Josep Sánchez Llibre, màxim responsable de la patronal catalana, el Grup d'Experts Tributaris de Foment de Treball ha elaborat   una vuitantena de propostes amb la pretensió de  combatre l'extraordinària pressió fiscal que empreses, autònoms, professionals  i particulars patim a Catalunya.

Celebro  escriure  que Esther Amselem, Sòcia-Directora de Ceteb,  forma part, en nom del nostre despatx, d'aquest selecte grup de professionals del món tributari del nostre país.

El President  Josep  Sánchez Llibre,  va deixar ben clar en l'acte,   i no és la primera vegada que ho manifesta, que a Catalunya la càrrega fiscal suportada  és molt elevada i comparativament superior a la resta de comunitats espanyoles. Malgrat que fonts del Departament d'Economia de la Generalitat ho neguen sistemàticament és absolutament cert. De manera que un Pla Estratègic per reduir l'economia       submergida,  suprimir l'impost de patrimoni, rebaixar el tipus general de gravamen de l'impost de transmissions patrimonials,  entre altres mesures,  esdevé  fonamental, per no restar més competitivitat a l'economia productiva del país.

Ja sabem, però no ens consola,  que en l'àmbit més general de la fiscalitat espanyola la pressió fiscal és desmesurada i l'esforç fiscal realitzat pel contribuent mig espanyol és un dels més elevats d'Europa. Tampoc cal insistir que alhora que creix la voracitat recaptatòria de l'administració arreu,  les empreses espanyoles i catalanes pateixen en general un descens perillosíssim dels seus ratis de productivitat en relació amb la resta de competidors europeus.

Les proclamacions autosatisfetes de l'Agència Tributària anunciant a bombo i plateret que  ingressarà enguany 2.300 milions més per la campanya de renda, és a dir, al voltant de 19.000 milions amb un resultat net  aproximat de  7.300 milions és una mostra indiscutible de què l'abús  recaptatori  del Govern central és com el del Govern  de la Generalitat   inqüestionable. El suportem  des de fa uns quants anys.

                                                                                               12 d'abril de 2024